I és que, efectivament, el 1967 va ser un gran any per al món de la música. Noms com els de Pink Floyd, Jefferson Airplane, The Velvet Underground, Buffalo Springfield, Cream, Jimi Hendrix, Procol Harum, Kinks, Grateful Dead, The Mamas and The Papas o The Byrds, per citar-ne uns quants, compartirien glòria amb els consagrats Beatles i Rolling Stones. El 1967 va ser l’era de la psicodèlia, l’experimentació amb les drogues, la contestació juvenil, els grans festivals. Va ser l’era de la felicitat coneguda com l’estiu de l’amor.
El productor dels Beatles, George Martin, resumia l’esperit de l’època quan deia que el disc Sgt. Pepper’s “expressava perfectament una sensació que estava present en l’ambient d’aquell moment: que tot, absolutament tot, era objecte de curiositat. Durant uns anys el món havia tornat a l’adolescència”.
Per definició el rock és l’expressió inquieta de la joventut. Amb la música, Elvis Presley, Chuck Berry i més tard els Beatles i els Rolling expressaven el que la joventut sentia. Eren els joves que no havien viscut directament la Segona Guerra Mundial i es van beneficiar de la recuperació econòmica posterior. Volien viure la vida, gaudir, estudiar i treballar, i els problemes i preocupacions de la generació dels seus pares no eren els seus. El rock substituïa el jazz. La moda era un element important. I sempre la música els acompanyava. Els temps, com deia Bob Dylan, estaven canviant.
I la música també. Els yeah-yeah dels primers temps deixaven pas a l’experimentació sonora i música molt més elaborada. De fet, el Sgt. Pepper’s dels Beatles és un disc molt treballat a l’estudi de gravació, amb més de set-centes hores d’enregistraments. A Londres la psicodèlia s’havia obert pas el 1966, amb els Pink Floyd com a abanderats i espectacles en què ja no es tractava només de música, sinó que la imatge i els llums, les projeccions, hi tenien un paper central. Les drogues (la majoria eren legals en aquells moments, no cal oblidar-ho) eren elements d’experimentació vital i musical; arribaven els primers ecos d’altres cultures com l’orientalisme, el jovent es rebel·lava contra el poder i les guerres, els cabells es deixaven llargs i les faldilles curtes, la vida era en color. Paraules com al·lucinògens, contracultura o revolta eren d’ús quotidià. La joventut es constituïa en nació i declarava San Francisco com la seva capital.
Ja als anys 50 del segle XX, San Francisco havia estat ocupada per estudiants, escriptors, filòsofs i altres personatges marcats per un esperit d’independència personal i social. Era la Generació Beat, que tenia en Jack Kerouac i Allen Ginsberg els seus principals representants i que va establir a la zona de Platja Nord com el seu campament lliure. Dimensionats per la premsa, els beatniks es van convertir en reclam del jovent, que a mitjans de la dècada dels 60 van convertir San Francisco en una meca de la contracultura, un lloc on exercir la llibertat i trencar els tabús establerts per la societat dominant. A San Francisco es van obrir llibreries i editorials (com la City Lights Bookstore, del també poeta beat Lawrence Ferlinghetti). La nova generació que prendria el relleu va ser anomenada Generació de l’Amor i els seus membres, fills de les flors. De fet, l’himne oficiós del nou territori juvenil seria San Francisco, de Scott McKenzie, un tema compost per John Phillips de The Mama’s & The Papa’s i que portava el clarificador subtítol de Be sure to wear some flowers in your head. Eren els hippies, que, com recordaria l’escriptor Lluís Racionero a Memòries de Califòrnia, “era un fenomen contestatari, ecològic, polític i sexual” i que, en tot cas, “era el primer cop que els joves prenien la iniciativa pel seu compte”, tot protestant amb el seu model de vida alternatiu.
Haight-Ashbury
Sigui com sigui, a San Francisco arriben aquell estiu del 1967 desenes de milers de joves a la recerca de la tant preuada llibertat i amb voluntat de trencar motllos i regles establertes. La cosa tenia certes similituds amb la novel·la del beatnikJack Kerouac, A la carretera, en la qual narra un viatge iniciàtic i aventurer a través dels Estats Units, amb San Francisco com a punt de destí.
L’epicentre del moviment es va situar al barri de Haight-Ashbury, que evidentment es va veure desbordat en tots els sentits. S’hi consumien drogues com el cànnabis i l’LSD (que havia estat una substància legal i un mèdicament experimental. Amb restriccions, la seva possessió no seria completament il·legal fins el 1968), els cabells eren llargs, es vivia en comuna, la pau i les flors eren divises iniciàtiques, l’amor era lliure i el rock, àcid o psicodèlic. Se subsistia amb pocs recursos i es compartia tot i es reivindicava un món diferent. S’obriren botigues de roba i menjar, i també d’altres que venien marihuana i LSD, com la Psychedelic Shop. Sovintejaven, és clar, els locals que oferien actuacions musicals, acid-test i light-shows. També en qualsevol lloc s’oferien actuacions amb la voluntat de recaptar recursos per al jovent més necessitat, ja fos roba o menjar.
Per ajudar amb els excessos amb les substàncies recreatives, el doctor David Smith va obrir la Haight Ashbury Free Clinic per atendre, gratuïtament, els abusos i els mals viatges, a banda d’altres problemes de salut. Els metges de la clínica també estaven presents en festivals i concerts.
George Harrison, que també va fer acte de presència aquell estiu a San Francisco, diria que “els seixanta van ser per a mi una festa de l’amor”. En definitiva, una revolta en tota regla contra l’establishment, que lloava les meravelles del capitalisme de classe mitjana nord-americà, tal com de manera acurada i precisa van remarcar els mitjans de comunicació, mentre al Vietnam els joves americans morien i mataven.
Pel que fa a la música, serien Grateful Dead i Jefferson Airplane els abanderats del rock àcid, però a San Francisco tothom hi tenia un lloc: Creedence Clearwater Revival, Janis Joplin, Jimi Hendrix, Carlos Santana, els Doors de Jim Morrison... Els paràmetres amb els quals treballava la indústria musical s’alteren notablement. De mica en mica, el single havia deixat de ser el format ideal per publicar les cançons. El rock tornava a ser fresc i despreocupat com ho havia estat en els seus orígens i la comunió entre músics i seguidors era absoluta.
L’esclat de creativitat fa que solistes i grups necessitin més que els dos minuts que els ofereix un single, i l’elapé es converteix en el suport preferit. San Francisco esdevé també una “marca”, com abans ho havia estat Memphis o Liverpool. Les discogràfiques hi envien els seus caçadors de talents a la recerca del grup psicodèlic que han d’incorporar al seu catàleg.
Es crea un univers paral·lel al voltant de les noves emissores de ràdio FM, com la KMPX i la KSAN de San Francisco, que emetien música rock durant tot el dia i que donen sortida als nous grups, estils i tendències esmicolant les barreres de les radiofórmules i les imposicions de les discogràfiques. També en aquell ambient neix la revista Rolling Stone, que havia de ser la representació en paper del moviment contracultural, amb llargues entrevistes als músics, crítiques de discos i concerts i un bon apartat fotogràfic.
Alhora, Bill Graham havia creat el Fillmore Auditorium al número 1805 de Geary Street, que celebrava sis concerts a la setmana acollint els grans noms de la música del moment de tots els estils i esdeveniments com els acid-test, que es van fer populars en aquells moments. Els cartells psicodèlics amb els quals Graham promocionava els seus concerts, dissenyats per artistes de l’època, s’han convertit en tot un subgènere artístic associat a aquell context. L’art i el rock també confluirien en un punt del camí.
I com no podia ser d’altra manera, va ser San Francisco la ciutat que va acollir el primer gran festival de l’era rock. El Human Be-In, celebrat el 14 de gener del 1967 al Golden Gate Park, es va avançar uns mesos a l’explosió de vitalitat que viuria la ciutat. Amb el subtítol de La reunió de les tribus, més que un concert la trobada va ser una trobada contracultural i comunal, en la qual van participar activistes i polítics, músics i escriptors. Hi van actuar Grateful Dead Big Brother and The Holding Company i Jefferson Airplan, i també Timothy Leary, Allen Ginsberg i Jerry Rubin. Tot plegat va ser “una afirmació i no una protesta”, en paraules del periodista Ralph J. Gleason. Més tard vindrien Monterey i Woodstock (vegeu EL TEMPS del 26 d’agost del 2016).
Però l’estiu es va acabar, sota la pressió de les autoritats i la repressió policial i política. L’ambient a San Francisco va anar declinant a mesura que s’acabaven els raigs estiuencs i l’obra arribaria al 1968. Però la llavor de la revolta ja estava plantada. Centenars de milers de persones d’arreu els Estats Units es van manifestar en contra de la guerra del Vietnam, mentre Martin Luther King declarava que “el Govern dels Estats Units és el més gran promotor de la violència al món”. Alhora el mític Muhammad Alí, Cassius Clay, es va negar a allistar-se a l’exèrcit per anar a combatre, en protesta pel tractament que rebien els compatriotes de color a l’Amèrica racista.
El proper capítol s’escriuria als carrers i ambients universitaris de París, Berkeley o Mèxic, en el que es va conèixer com La Revolució del 68. Els joves van demostrar que no eren tan fàcils de domesticar com alguns es pesaven i esperaven.
Països Catalans
L’alenada de llibertat que s’escampa arreu del món també es percep a Catalunya, tot i que, sota el règim feixista, “el hippy era presentat com un ésser marginal, inadaptat, brut i antisocial”, per dir-ho amb les paraules precises de Jordi Sierra i Fabra. Com totes les modes exteriors, el hippisme arribaria a casa nostra un parell d’anys més tard i el San Francisco local serien les platges d’Eivissa i Formentera.
L’any 1967 serà l’any del Grup de Folk, un col·lectiu musical que, bevent de les arrels més genuïnament americanes, crearà un seguit d’himnes que han perviscut al llarg dels anys. Tot i que el Grup de Folk, com a col·lectiu, va tenir una existència certament efímera, ha deixat alguns dels noms més importants de la cultura musical del nostre país, i va ser determinant per a la posterior evolució del rock i del folk facturats a Catalunya, tal com ha estudiat el periodista Ferran Riera al llibre El Grup de Folk. Crònica d’un esclat.
En contraposició al grup de la Nova Cançó, que estaven inspirats per la cançó francesa, els joves del Grup de Folk bevien directament de la música de tradició folk americana, que els va inspirar però que van adaptar a la seva realitat social i cultural catalana. Així mateix, el Grup de Folk va establir les bases d’un cançoner popular que s’ha mantingut vigent fins a l’actualitat. Entre els artistes que hi van desfilar, n’hi trobem alguns de llarg recorregut i tan consagrats com Jaume Arnella, Maria del Mar Bonet, Pau Riba, Sisa i Jordi Batiste, a més dels desapareguts Xesco Boix i Ovidi Montllor, i també el seu editor i mecenes, l’oblidat Àngel Fàbregues, que va crear aquell any la discogràfica Als 4 Vents.
Joan Mascaró
Un dels trets característics de la joventut i la música dels anys seixanta és l’orientalisme. Músics inquiets com George Harrison dels Beatles o Brian Jones dels Rolling Stones, es van interessar ben aviat per la música índia i el nom de Ravi Shankar, per exemple, és prou conegut en l’univers rock. Més enllà de la música, la religió i el pensament oriental s’introdueixen a través del mallorquí Joan Mascaró (Santa Margalida, Mallorca, 1897- Comberton, Cambridge, 1987). Professor de sànscrit a la Universitat de Cambridge, va traduir els principals llibres sagrats de l’Índia. Les seves traduccions, d’enorme difusió en llengua anglesa, de llibres com el Bhagavad Gita o l’Upanishads. Himalayas of the soul, es van convertir, com exposa el musicòleg mallorquí Francesc Vicens Vidal al seu llibre George Harrison. The Inner Light, una vida espiritual, “en un mitjà de gran transcendència en el diàleg entre Orient i Occident”, amb idees com la no-violència, l’amor en totes les seves accepcions i, sobretot, el valor de la vida. La relació entre Mascaró i Harrison va ser intensa, i va contribuir a dotar de sentit la vida del beatle, una vida que sempre va centrar en l’espiritualitat.